Aquí la tempesta s’encalma,

s’atura un moment

el brogit de la vida

la remor de la mort.

Tot és etern ara,

dins la nau que escletxa el mar

dels dies,

en solcar la tremor que ens ve

quan perdem la pau

d’equilibrista

que cerquem i que,

d’un cop d’aigua

-onades de color,

persistència d’algues-,

trobem,

sempre endins

-paradisos de muntanyes,

planes de cel,

cels de calç-,

sempre enllà.

Rosario Curiel.