LA CIUTAT DE L’ENYOR

Exposiciones

De la ciutat de Lleida
en tinc una visió:
tornant a casa
de matinada
el tren travessa
la nit bisarra
xerricant vies
s’adorm el cor.

Tot d’una s’alça
sobre la plana
l’incendi groc
de la Seu Vella.
A sota dorm
la plana d’homes
embolcallada
per la foscor.

Tot d’una entenc.
El meu cor frisa
per arribar-hi
al lloc on riu
vol dir camí,
un camí d’aigua
on viu la Història
i rega l’arbre
de ferma arrel
que envola branques
i uneix per l’aire
plana i muntanya,
solcant els cels.

És potser Lleida o potser Pàtria
és l’espai d’ànsia
on vull tornar
un cor de llum
i boira verda
un bat de gents
que llaura el temps.

Pulmó i pedra,
Viatgera immòbil,
no és pas molt lluny:
és aquest rostre
clar que m’atansa
conreus i neus,
és l’esperança,
és la promesa
de calma i vida
on cadascú
aferma els peus.

I dic: “sóc jo”
-no pas un altre-.

Oh Lleida, Lleida!
Ets l’espai-llum
que amunt m’enlaira,
el niu d’ulls vius
que vull mirar!

Ja surt el sol,
la boira escampa
arribo a casa,
que ja sé on és:
damunt del cel,
la Roda canta
i el Tren m’enduu
vers l’Univers.

Rosario Curiel.